Els onze cants de Quan es fa fosc tenen la consistència d'una mateixa mirada crepuscular que, des de l'alçada dels anys, rememora episodis esparsos d'una vida. En els versos apareix sovint la bellesa dels prats perduts de la infància, o de les ciutats estel·lars transformades pel record i el somni, però també hi són els malsons i les pors de la vellesa, l'espant d'un univers incomprensible o la natura malmesa, per acabar en l'incert consol de la literatura.