08014 arquitectura, Sandra Torres, Adrià Guardiet: 49 Respiralls

No creiem que la construcció d’’escenaris futurs per a la ciutat de Barcelona’ s’hagi de fer a través d’utopies de traç gruixut, sinó al contrari, mitjançant la detecció i actualització de les bones pràctiques del nostre passat.
El context actual fa inajornable rescatar coneixements enterrats per una versió ‘de saldo’ de la modernitat. Són prou emblemàtiques, per exemple, les cambres ventilades i galeries de l’arquitectura residencial barcelonina, que van resistir fins als anys 40, quan es van imposar nous sistemes constructius menys costosos en temps i diners.
Un d’aquests elements era la coberta ventilada, o ‘a la catalana’, formada per dos forjats, un interior, horitzontal, de biguetes de fusta i revoltons ceràmics i l’altre exterior, amb una pendent del 6 al 8%, format per tres gruixos de maó de pla sobre envanets de sostremort.
La cambra d’aire quedava ventilada a través de dues façanes oposades, establint-se corrents creuades que evitaven la transmissió d’humitats i de la calor per radiació a l’interior de l’edifici. Aquestes ventilacions es formalitzaven a través de respiralls: la cara visible d’aquest sistema de control passiu, actualment en desús.
Els respiralls, integrats en els coronaments de façana de l’arquitectura residencial barcelonina de finals del s.XIX i primers del XX, no només revelen l’existència d’una coberta ‘a la catalana’ sinó que esdevenen un registre sofisticat d’un lloc i un temps: ordre i ornament, producció industrial i artesania; raons materials, tecnològiques, termodinàmiques; ideologia política, estatus social.
‘49 respiralls’ és un recull d’urgència realitzat en tres passejades els dies 23, 24 i 25 d’abril de 2022, fotografiant per després redibuixar sobre una matriu de 7x7, els respiralls de 49 edificis residencials construïts entre 1857 i 1936, situats dins d’un radi de 500m del nostre estudi, al barri d’Hostafrancs. Una mirada específica que ens revela aspectes genèrics de l’arquitectura de la nostra ciutat i de la societat que la va promoure, esdevenint un antídot contra la desmemòria i desvetllant el camí cap a una arquitectura i una ciutat més sostenibles.

We don’t believe that constructing future scenarios for the city of Barcelona should be carried out via broad utopian ideas, but rather the opposite, through detecting and updating good practices from our past.
The current context means knowledge buried by modernity’s ‘bargain’ version should be recovered without delay. For example, the airy rooms and galleries of Barcelona’s residential architecture were emblematic enough to survive until the 1940s, when new construction systems were imposed, as they were less costly in terms of time and money.
One of these elements was the ventilated, or ‘a la Catalana’ roof, which consisted of two coverings, a horizontal, interior covering, made from wooden beams with ceramic joists, and an exterior covering, on a 6% to 8% gradient, made up of three layers of flat bricks on cockloft slight wand.
The chamber of air was ventilated by means of two opposing façades, establishing cross air currents that prevented the transmission of humidity and radiated heat into the building’s interior. This cross ventilation was furthered by vents: the visible side of this passive control system, which is no longer in use.
The vents, integrated into the coping of the façades of Barcelona’s residential architecture at the end of the 19th and beginning of the 20th century, not only show the existence of an ‘a la Catalana’ roof, but also become a sophisticated registry for a time and place: order and ornament, industrial and craftwork production; material reasons, technologies, thermodynamics; political ideology, social status.
’49 vents’ is a rapid-fire compilation carried out during three walks on 23, 24 and 25 April 2022, taking photographs, which were later redrawn on a 7x7 matrix, of the vents in 49 residential buildings constructed between 1857 and 1936, located within a 500m radius of our studio, in the neighbourhood of Hostafrancs. A specific perspective that tells us about generic aspects of our city’s architecture and the society that promoted it, becoming an antidote against loss of memory and opening the way towards a more sustainable architecture and city.