Jordi Capell va formar part d’una generació de deixebles d’aquella Segona Escola de Chicago que va liderar el funcionalisme amb homes com Ludwig Mies van der Rohe, Charles-Édouard ‘Le Corbusier’, Frank Lloyd Wright, Alvar Aalto o Walter Gropius al capdavant. Un altra celebritat anterior a tot ells i pare de l’arquitectura moderna, l’estatunidenc Louis Sullivan, ho va popularitzar amb l’eslògan “la forma segueix sempre la funció”. Eren arquitectes que treballaven a partir de la mida d’un edifici, la seva massa i la distribució de l’espai, a més d’algunes altres característiques com ara els materials o la llum; totes havien de satisfer la funcionalitat de cadascuna de les peces o estructures. Si ho feien, d’això sol en sorgia la bellesa arquitectònica de forma natural segons Sullivan.
Jordi Capell va treballar sempre a partir d’aquesta filosofia, cosa que es pot apreciar en tota la seva obra realitzada, petita o gran, i que va ser prou extensa. Va començar a Mataró i aviat arribava a Barcelona, Madrid, Eivissa, Milan o Rapal·lo. Una curta trajectòria de tan sols 14 anys, segada per un accident de trànsit l’any 1970. Tenia 44 anys. D’aquesta en destaquen les formes racionalistes pures, senzilles i netes dels anys 20 i 30 del s.XX que utilitzava i combinava amb les formes orgàniques que prenen consciència del lloc on se situa l’edifici. Capell integra l’habitatge amb la naturalesa exterior que dissenya personalment i fins a l’últim detall. Eleva les estàncies principals per aconseguir sensació d’ingravidesa i lleugeresa com també millors vistes. Aquesta dualitat no és solament formal sinó també evident en el mateix moment d’escollir els materials. Utilitza ja el formigó armat a la vista o grans panells de vidres que alterna amb materials tradicionals del país com la pedra, la fusta –indistintament a l’exterior o l’interior- o la teula, cosa que aporta un nou llenguatge arquitectònic difícil de trobar en altres construccions del moment.
L’escriptor i amic Josep Maria Espinàs el definia com un motor silenciós, perquè mai va buscar notorietat ni protagonisme professional i a l’ensems ho simultaniejava amb una tan rellevant com anònima labor de caràcter social. Jordi Capell utilitzava la funcionalitat en la pròpia vida i va participar en molts moviments socials del moment. Si menys és més, pensava el seu cap que incorporava una brillant formació d’exactes, amb menys temps i ben utilitzat puc fer les mateixes coses, és a dir… més perquè el redueixo. Entre altres aportacions, destaca la seva dedicació al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya com a comptador en l’època del degà Xavier Subias. Va ser pocs mesos després de sortir-ne que es produí l’accident a la carretera de la costa direcció Mataró. Uns anys més tard la junta del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya va trobar un esborrany d’estatuts d’una proposta seva de cooperativa de compra de material per als arquitectes. L’any 1977 es va crear i, com a reconeixement, se li va posar el seu nom.
El mateix pare i sacerdot -també amic seu- Jordi Llimona sintetitzava bé aquell home inquiet, meticulós, culte, compromès… íntegre, en l’homilia del seu enterrament. “En Jordi volia construir el món com construïa les cases: al servei dels homes. Tenia una clara i segura fe en les coses fonamentals, malgrat els problemes, les incògnites i els misteris. I tot i respectant el misteri, volia resoldre la incògnita i trobar resposta a les preguntes. Ara només ens resta per fer tot el que puguem per continuar l’obra d’en Jordi. I continuem com ell hauria continuat la vida… una vida sempre endavant!”
Bernat Capell i Oller
